El monstre de l’Amor,
quan és autèntic, exigeix grandesa constant.
Que en són de
malcarats els astres que ens han fet tant imperfectes!
Que n’és de cruel
la naturalesa humana, que ens fa voler ser déus.
Quin mal tant
pervers va crear l’exigència d’estar vius i evolucionar?
He conegut l’amor
en una deessa, just la que té massa veritats,
La més gran de
totes, la que en secret he implorat al destí conèixer,
A nombroses nits
de soledat i de patiment mentre implorava comprensió al cel.
I el més bonic de
tot és que estem enamorats. I el més grotesc és que som diferents.
Quan dos formes
de veure la realitat s’entrellacen el destí i volen volar juntes,
Volen saber-se,
comprendre’s, aprendre i donar-se del tot.
Els requisits no
perdonen i l’enemic és només un mateix, el més destructor.
Perquè la batalla
és evolucionar junts i en consonància o morir en l’intent.
Ni la malícia ni
l’egoisme són tant eficaços com el poder del nostre propi Ser,
El que hem construït
per dir-nos únics, bons i sencers en un món ple de grisos.
Un Ser que ens vol
desperts i conseqüents amb les nostres conviccions
I que no entén de
bromes, ni distraccions ni correcte o incorrecte.
Podria dir-ne
dimoni, o destí inefable o fins i tot
màgia universal,
I ho són, perquè
quan no comprenem què ens passa recorrem a supersticions
Per descriure el que ens fa seguir construint i dominant la vida que ens envolta;
La voluntat,
aquella terrible empeltadora de il·lusions, nua de decoracions o excuses.
Aquella força que
ens reclama tòrcer els desitjos i materialitzar les nostres decisions.
Aquesta creadora
de realitats no entén d’esperances ni somnis, són engrunes del seu pas.
i ara que m’he
entretingut a l’estació del desig i del reconfort, he perdut el tren.
Tants pensaments
entretenen els sentits i castiguen el cor càndid i adormit.
Si pogués
obrir-me el cor pel mig i que em comprenguessis del tot, tampoc serviria.
Pot ser que la
nostra naturalesa ens separi, que ens allunyi de la intimitat com a la parella,
Pot ser que es creï
una nova fase de l’amor, més madura, més ferma, més humana,
Pot ser que patim
tant dolor com amor viscut, però no és risc, és seguir la nostra voluntat.
